Entrades

Travessa esquí per Tavascan

Imatge
Després de baixar de l’Aranya Griposa marxo amb l’Alex cap a Rialp, després de reservar una habitació a l’únic hotel que estava obert. No ens donen de sopar perquè estan saturats de tanta gent que tenen a l'hotel i acabem menjant unes pizzes a l’habitació. L’esmorzar està ple d’esquiadors, que també volen aprofitar la relaxació de mesures per aquests dies de festa, encara que tot apunta que passades les festes tornarem al confinament. Tirem cap a l'estació de muntanya de Tavascan, perquè l’Alex ha de llogar unes botes d’esquí. A Rialp va intentar llogar unes botes a un preu astronòmic i abusiu (70€ per 2 dies)… A l’estació de Tavascan per 12€ les va llogar per dos dies, realment un bon incentiu per esquidors de muntanya ocasionals o per novels que encara no tenen el material. Comencem la travessa després d’una impressionant nevada. Sortim esquiant des del cotxe, per una pista just a la curva per on passa el riu d'Escobes (passat el pantà de Graus) i remontem direcció a la c

Escalada en Gel a Boí

Imatge
Després d’uns mesos confinats i sense poder sortir a fer muntanya, finalment el 3 de gener van quedar el Jordi, Cristian, Àlex i Xavi a Pont de Suert, per anar a buscar gel a Boí-Cavallers. Remuntem caminant la pista nevada i quan arribem a la presa ens separem en dos grups. Jo tiro amb el Xavi. Mirem quina cascada escalar, perquè les cascades encara no estan ben formades. Decidom anar a mirar com està la canal amagada, però després d'uns quants pegues van desistir per falta de gel. Ens mirem l’Antàrtic, i sense pensar-lo més, perquè ja són gairebé les 12 am, ens fiquem i acabem la via de nit. Fent el ràpels amb frontals i continuem la baixada caminant fins a l’aparcament de Caldes de Boí que arribem passades les 21h… Tenim el temps justet per arribar a  a Pont de Suert, on ens esperan els companys per sopar, i poder complir amb el toc de queda de les 22h… El dia 4 torna a ser un dia fred amb bones condicions per escalar. Xavi ha marxat i formen dues cordades, Alex-Jordi i Crsitian

Himalayismo: Un capitalismo poco sostenible.

Imatge
Entramos en desescalada del COVID-19 y el esperado final del largo estado de alarma del que nos ha tenido a muchos sin poder realizar las actividades de montaña que tanto nos gustan, pero es que la situación no ha sido para menos durante una pandemia que ha hecho, y aún está haciendo estragos en la salud de la población mundial. Esperemos que las vacunas lleguen a todos los rincones del planeta y que no impere el característico egocentrismo típico de la codicia humana. Durante el invierno hemos visto casi en directo, pero desde la distancia, todas las noticias que nos llegaban del K2 (Chogori en idioma Baltí), así como conseguían ascender por primera vez a su cumbre en invierno un grupo de diez Nepalíes, de los cuales uno (el famoso Nirmal Purja) ascendió sin oxígeno suplementario. La parte más negativa de esta temporada invernal al K2 ha sido la muerte de Sergi Mingote y Georgiev Skatov por accidente y la desaparición de Juan Pbalo Mohr, John Snorri y Ali Sadpara en su intento a cumbr

Picu Urriellu (Cara O) via Rabadá-Navarro

Imatge
És divendres 17 de juliol. Sortim de Barcelona direcció Picos d'Europa. Amb el Xavi van estar mirant la meteo... què si al Alps no farà bo..., què si al Pirineu francès tampoc... Vaja, que no acabàvem de tenir clar cap a on anar. I és que aquest estiu és molt diferent a las resta. Aquesta pandèmia que estem vivim ens està aportant a un estat d'incertesa i alhora de desentrenament físic. Portem molts mesos sense entrenar fort i sortir a escalar a la muntanya. En el meu cas he sortit a escalar tant sol tres vegades. Una a Montserrat (la Portella petita), altra al Pedraforca al pollegó inferior i una última també a Montserrat (l'Elefant via GEDE). És a dir, no portem cap rodatge, ni prou entrenament per fer cap via d’envergadura. Encara així a principis de setmana ja vaig suggerir al Xavi d'anar a Picos, a escalar la mítica via Rabadá-Navarro. Fa molts anys que tinc pendent aquesta via tant exigent, i és què és una via mítica que tot escalador desitja tenir en el seu currí