Picu Urriellu (Cara O) via Rabadá-Navarro

És divendres 17 de juliol. Sortim de Barcelona direcció Picos d'Europa. Amb el Xavi van estar mirant la meteo... què si al Alps no farà bo..., què si al Pirineu francès tampoc... Vaja, que no acabàvem de tenir clar cap a on anar. I és que aquest estiu és molt diferent a las resta. Aquesta pandèmia que estem vivim ens està aportant a un estat d'incertesa i alhora de desentrenament físic. Portem molts mesos sense entrenar fort i sortir a escalar a la muntanya. En el meu cas he sortit a escalar tant sol tres vegades. Una a Montserrat (la Portella petita), altra al Pedraforca al pollegó inferior i una última també a Montserrat (l'Elefant via GEDE). És a dir, no portem cap rodatge, ni prou entrenament per fer cap via d’envergadura. Encara així a principis de setmana ja vaig suggerir al Xavi d'anar a Picos, a escalar la mítica via Rabadá-Navarro. Fa molts anys que tinc pendent aquesta via tant exigent, i és què és una via mítica que tot escalador desitja tenir en el seu currículum. De fet és una de les vies més freqüentades i històriques del Picu Urriellu. Alhora, aquesta via també és la número 97 del llibre de les 100 millors ascensions i excursions del Pirineu, Bellefon, P. (1977). Pels que em coneixen ja sabem que soc un seguidor de les seves escalades clàssiques.

Anem al cotxe comentant el poc trànsit que hi ha per les carreteres. Estem a la segona quinzena de juliol i existeix certa preocupació de si tornaran a confinar Barcelona per segona vegada... Parem a sopar passat Logronyo, en un poble de quatre cases i un bar de carretera. Uns entrepans ràpids de llom i pebrots i continuem ja de nit. Sens fan les 12 de la nit i estem a Burgos. Hem de mirar de parar a dormir perquè demà dissabte volem fer l'aproximació al refugi Vega Urriellu a la cara oest del Picu Urriellu. Estem a Frias que és un poble de Burgos, que el Xavi coneix molt bé i comenta que és el poble on agafen les temperatures els d'AEMET i que a l'hivern fa molt de fred i és per això que diuen que a Burgos fa molt de fred... Passats uns quilòmetres veiem un rètol que indica càmping. Sortim a veure si està obert i hi ha un restaurant a l'entrada i un noi ens diu que està tancat fins demà dissabte, però que podem bivaquejar a quelcom lloc fora. Anem a prop de l'entrada que hi ha un camí de terra molt tranquil, traiem els sacs i passem una nit fresqueta a uns 14 graus de temperatura... jejeje... és que estem a Frías...

Son les 7 del matí i recollim tot i de camí parem a fer un cafè amb llet i unes magdalenes, que és l'únic que ens poden oferir a un altre bar de carretera que trobem obert. En 4 hores més de cotxe arribem al poble de Sotres (Asturies). Poc abans d'arribar a Sotres agafem a mà dreta una pista de terra bastant maltreta que ens deixa al coll de Pándebano. Gairebé són 7 quilòmetres de pista malmesa i amb tots dos laterals amb cotxes aparcats. Decidim tirar fins al final de la pista i tenim sort de trobar un petit espai per aparcar al mateix coll. Realment hem tingut molta sort, perquè carregats amb el material d'escalada, cordes, sacs i tenda, la motxilla pesa més del que ens agradaria... En el meu cas fa gairebé vuit mesos (des de que van fer la Ravier a la Forcanada) que no carrego una motxilla tan pesada. Al refugi tenim reservat el sopar, però haurem de muntar la tenda per dormir fora, degut a que pel Covid-19 no es pot omplir més del 50% del refugi. Agafem el camí cap al refugi sobre les 15h i ens trobem molta gent pujant fent una excursió fins al refugi i que torna a baixar en el dia. Triguem 2h7' i arribem molt suats perquè fa molta calor. Ens registrem al refugi i ens donen un espai per la tenda. Per cert, mentre pujaven anaven observant, cada vegada de més aprop, la magnitud i verticalitat de la cara nord i oest del Picu. Ens impressiona molt per on va la via que volem escalar. Ens apropem a l'inici de la via en 15' per conèixer el camí que demà probablement farem de nit. Quan tornem al refugi ens trobem una noia i un noi catalans que ahir van fer la via. Ens expliquen que es fa molt llarga i que es dura. Van arribar a les 2 de la matinada a la tenda. Ens expliquen que van haver de rapelar de nit i que pot ser no val la pena apurar si se’ns fa tard. Què hi ha llocs per fer bivac i que de dia es veu millor la baixada... Al refugi sopem a les 21h uns boníssims macarrons. Ens anem a les 22h a dormir amb els nervis de què ens esperarà demà...  demà el dia serà llar i dur...  

Son les 4h30 de la matinada i sona el despertador... Ahir ja van preparar les motxilles i van recollir del refugi l’esmorçar. Un termo calent de cafè i llet en pols, les típiques torrades de mantega i melmelada i galetes maria. Portem 15 friends, 15 cintes, 4 pitons i 1 sol martell (per si hem d'abandonar). De menjar 4 barretes, unes galetes, 1 sobre de gel, 1 paquet de cacauets i 1 litre d'aigua amb isostar. Sortim a les 5h50 de la tenda amb els frontals i en 20 minuts estem a peu de via.

Son les 6h20 i començo el primer llarg (A1, 6c) encara fosc. Als pocs metres fico un friend per fer un pas d'artificial i quan em penjo d'ell salta... començo la via amb el primer saque de 4 metres de caiguda... Comencem bé... ! Acabo el llarg fins a la R1. Xavi comença el segon llarg que es de 6a sense cap problema. El llarg 3 em toca. Segons la ressenya aquest és el llarg clau de la via. S'ha d'equipar molt. Molta gent gira cua i es depenja després de patir molt en una dificultat de 6c, A1-A2 que s'ha de treballar molt. Vaig progressant en artificial i arribo al primer sostre. Miro el material i només tinc un friend de la mida... veig que no queda molt bé, però si tracciono en la direcció adequada queda ajustat. Pujo amb l'estrep i quan carrego el pes... patapam! salta el friend i segona volada del dia... caic de cap uns 10 metres i sort del següent friend i de que el Xavi està molt atent per frenar bé la caiguda... En quedo embolicat en l'estrep i em salta la pell del dit índex... Deu ni do... hauré d'escalar amb la ferideta tot el dia... Torno a pujar i col·loco de nou el friend i carrego el pes amb més cura, però aquesta vegada aguanta! Continuo fins a la R3. El quart llarg (6a) el faig jo i el cinquè (V+, A1) el Xavi. El sisè i la meitat del setè llarg en toca a mi i Xavi acaba en la R8 després de fer el bonic llarg de la cicatriu. Des de la R8 a la R9 és quan passem a la banda dreta de la paret per mirar de creuar mitjançant un flanqueig de nou a l'esquerra fins a la R9. Trobem una fletxa rascada a la roca que marca cap a l'esquerra (pot després de sortir de la R8), però no el veiem clar. Faig un relleu al Xavi i avanço cap a la R9 i veig l'únic flanqueig lògic que pot creuar cap a la R9. Marquem la vira amb una fletxa rascada a la roca. Ja en la R9 tornaré a seguir pel llarg més espectacular de la via. El flanqueig de 6a+ fins a la R10 que obliga a fer els passos en lliure i les assegurances allunyen una mica, encara que estan reequipades amb parabolts (els únics que trobem a la via). Des de la R10 Xavi fa el pèndul obligatori i la travessa fins a la R11. El despenjo i va passant només una corda per les assegurances que va trobant, mentre que l'altre corda va directa sense passar-la. D'aquesta forma em podrà assegurar amb una corda en top roc passada per la R10. Des de la R11 es pot rapelar i abandonar en 5 ràpels, per la via Murciana fins al terra. Són gairebé les 15h30 i decidim tirar amunt... Amb el que ens ha costat arribar fns aquí veiem clar que volem acabar la via, no ens retirarem... Xavi continua fins a la R12. En toca tirar cap la R13 i canviem de nou, i Xavi comença a escalar el diedre cap la R14. Quan està ficat en feina dubta de si és el diedre i torna a baixar-se... Confirmem que només pot ser aquest el diedre de la via. Agafo el relleu i empalmo els dos llargs fins a la R14 i R15. Són les 20h45 i ens trobem cansats. Plategem fer un bivac i evitar que ens enganxi la nit als últims llargs. Muntem bivac a sobre del diedre i per sota de la R15. Estirem les cordes al terra i amb els plomes, les xaquetes paravent i el llençol de supervivència mirem de passar la nit penjats de la R15. La nit és espectacular i des d'aquí podem veure la posta de sol amb un mar de núvols sobre el cantàbric. El pitjor de tot és que només em quedem quatre dits de aigua... Xavi em sorprèn i em diu que porta un litre més d'aigua de reserva i que ja sabia que portavem de molt poca... La reparteix com a bons germans i mirarem d'aguantar fins demà amb aquesta poca aigua... La nit es fa llarga... com sempre als bivacs... De tant en tant un glopet d'aigua per matar la sequera de la boca i mengem quelcom galeta, encara que no massa perquè no hi ha forma d'en passar-les sense aigua... El vent comença a tocar i mirem d’embolicar-nos les cames amb el llençol, que és on tenim més fred... el meu llençol acaba trencat... i poc a poc entre xarrada i xarrada, anem dormint a estones, estirats de forma fetal sobre les cordes... Bufff... Encara són les 2 de la matinada... i tornem a intentar tancar els ulls i de tant en tant en desperto després d'un micro somni amb històries estranyes... S'ha acabat dormir i ara esperem què comenci a aclarir... Esmorcem una barreta i un parell de glots d'aigua... Recollim material i baixem cap a la R16. Començo a escalar cap la R17, la primera part del llarg es fa durilla sense escalfar... A la R17 ens comença a tocar el sol i ja ens podem desabrigar. Decideixo anar tirant els llargs que queden fins al cim per mirar d'anar ràpid. No ens volem entretenir perquè les forces van justetes i no portem gaire aigua i la deshidratació és gran. Estem a la R22 i hem fet el cim!.

Abraçades i quatre fotos. Estem poca estona al cim perquè hem de baixar per l'aresta sud fins una fita gegant on s'ha de girar cap a la dreta per destrepar una canal d'uns 100 metres, per després girar cap l'esquerra on ja trobem els quatre ràpels equipats de la cara sud. 

Una vegada al terra, ara l'objectiu és anar ràpid al refugi per agafar aigua... portem moltes hores sense beure i comencem a tenir una imperiosa necessitat d'hidratar-nos... Abans dels ràpels una parella d'escaladors que pujaven per la sud, ens han felicitat per la via i ens han ofert aigua, però hem dit que ja ens quedava poc... De baixada observo una congesta de neu i tiro directa cap a ella. Em fico dintre de la rimaia i començo a omplir la cantimplora de neu i a gaudir de la fresqueta que despren la neu a l'ombra... Quant arriba Xavi en veu feliç i gaudint de l'aigua neu que es comença a desfer i garirebé s'ha de mastegar... Omplin al màxim de neu les cantimplores i ara ja una mica més tranquils recorrem les quasi dues hores que hi ha fins al refugi Vega Urriellu. 

Fita aconseguida!!! Hem fet la Rabadá-Navarro del Picu Urriellu... Ens ha costat un bivac, però estem la mar de feliços!!! 

Ara toca  recollir material i baixar a Arenas de Cabrales a cel·lebrar-lo amb un cachopo i unes birres!!!

Xavi i Ciscu

Refugi Vega Urriellu al peu de la cara oest
Ciscu i Xavi al Coll de Pándebano

Ja veiem el Picu




Cara nord del Picu Urriellu
Cara oeste del Picu i per va la via Rabadá-Navarro



Arribant al refugi Vega Urriellu

Ciscu al primer llarg

Ciscu al tercer llarg

Tecer llarg







En el flanqueig cap a la R10



A la R10 després de la travessa

Xavi venim a la travessa del desé llarg



Començant el pendul per arribar a la R11


Xavi a la R11

El  nostre sopar al bivac (R15)

El que hem queda d'aigua per passar la nit i el dia següent
Posta de sol amb el cantàbric de fons (bivac R15)

Xavi i Ciscu al bivac (R15)

Ciscu al llarg diset

Xavi arribant a la R18

R21 i a un llarg del cim


Ciscu i Xavi al cim del Picu Urriellu (2.519 m) amb la verge de les Neus

Ressenya de la via

La impressionant cara oest del Picu Urriellu





























 


Comentaris

Entrades populars