15 d'octubre de 2022
Estem a la tardor i sembla que aquest any la calor no vol marxar. L'any passat a les mateixes dates ja van venir a escalar l'Espigolo Sud de la petita Aguille d'Ansabère amb l'Alex i el Xavi. Van bivaquejar al mateix lloc que aquest any, just al final de la pista on hi ha una petita explanada. Aquella nit va glaçar i les temperatures durant el dia van ser les que tocaven per l'època. En aquesta ocasió la temperatura no ha baixat dels 10ºC durant la nit i l'escalada la van fer amb roba d'una sola capa.
En aquella primera ascensió ja vaig quedar encantat, no solament per la verticalitat de les seves agulles, sinó de l'impressionant circ de Lescún que està declarat com a patrimoni de l'humanitat per la UNESCO. Aquest circ està fortament marcat per l’erosió geològica de les antigues glaceres i per roques calcàrees que recorden les grands parets dolomíques. Està envoltat per un conjunt de pics que dificilment superen els 2.500 metres i que donen un aspecte maravellos i un toc lunar a les grans tarteres descompostes i grans escletxes de les roques. Trobem el Pic de Laraille (2.147m), el Pic de Petrechema (2.371m), la Mesa dels Tres Reis (2.444m), l'Anie (2.507m), el Billaré (2.318m), el Pene Blanque (2.358 m), el Dec de Lhurs (2.1756 m) i les Agulles d'Ansabère (2.377 m i 2.271 m). La vall comença amb un gran bosc de fagedes que arriba fins a les cabanes dels ramaders, i és aquí on ja podem observar aquestes impressionants agulles.
En aquesta ocassió farè cordada amb l'Alex Presas i en Jordi Ceballos per escalar la via de Raymond Despiau, Claude Douformantelle, Patrice de Bellefon i Jean Ravier que van ser els primers en escalar la Grande Aiguille per la vessant E, entre el 5 i el 6 d'ocubre de 1957. No fa encara un mes que Jean Ravier ens va deixar amb un impressionant llegat de vies d'escalada clàssica pirenaica. Les seves vies encara són un referent de dificultat i compromís, i encara som uns quants que mantenim la flama d'aquest estil romàntic per l'aventura. Que sigui aquesta escalada un recordatori, dedicació i agraïment a la la gran feina d'un autèntic mestre.
Cal recordar que aquesta és l'ascensió número 89 del llibre de "Les 100 millors ascensións, de Patrice Bellenfon", una autèntica biblia pels escaladors clàssics i romàtics del Pirineu.
Ens llevem a les cinc de la matinada i després d'un esmorçar ràpid, sortim a les sis caminant per la pista, encara de nit, que ens porta remuntant la vall fins a les cabanes dels ramaders, creuant un bosc de fagedes que de moment no he aconsseguit veure'l de dia. Des de les cabanes cal continuar per un sender pedregos, que en un moment es separa del que va al coll de Petrechema i la petita Aiguille, per anar cap a la dreta en direcció a la Grande Aiguille. Cal saltar per un petit coll que ens porta a la cara nord, deixant enrrera la petita aguille. Fem un flanqueig per una tartera molt descomposta i que costa progressar, per situar-nos just a sota de la cara est per on comença la via. Remontem per la tartera, fins a una ximeneia (agafar la de la dreta) que entra en diagonal i que amb tres llargs de IV amb molta pedra solta, que ens deixa a la R0 de la via.
Jordi comença el primer llarg (40 m) per un mur vertical i que cal seguir per un petit diedre molt descompost amb una dificultat de 6b (a les ressenyes indica 6a+, però no és real) que cal anar equipant amb friends, per arrribar a una R1 molt penjada i justeta per a dues persones. l'Àlex decideix esperar uns metres per sota de la reunió penjat d'un estrep, mentres asseguro de nou a en Jordi en el segón llarg.
El segón llarg (35 m) comença recte amb un V+/6a, on després de uns 4 metres cal realitzar una travessia d'uns tres metres cap a la dreta, per una placa molt lliça i sense cap segur, qué obliga a fer un pas d'equilbri i adherencia per aconseguir arribar a un vell cordí blanc que penja d'un pitó. Van deixar un pitó per assegurar la travessa que esperem ajudi a properes cordades. Ara seguim rectes amunt uns 6 metres, sense trobar cap pitó, per desviar-nos a l'esquerra i continuar rectes amb tendència a la dreta fins a la R2, que no van trobar.
El tercer llarg (20 m) és una travessa de III a la dreta, fins arribar a la R3 que queda just a sota del diedre del següent llarg.
Ara començo el quart llarg (40 m), el millor llarg de la via (V+/6a), per un diedre molt atlètic amb bona roca i bastants pitons, però que cal anar protegint amb friends. Al final del diedre cal passar per sota d'un sostre (6a i 1 pitó) i continuar per un terreny una mica descompost fins a una chimeneia on trobem la R4 amb un pitó i una baga blanca passada per sobre d'una llastra un tant dubtosa. Finalment l'Àlex reclama i acaba reforçant la reunió amb un friend.
Continuo per el cinquè llarg (35 m), sortim per la ximeneia de la dreta, superarant uns passos de V+, per continuar uns metres més amunt una mica cap a l'esquerra (menys descompots) i tornar a un altre vegada, lleugerament a la dreta, on trobarem la R5 amb tres pitons (un trencat) i que reforço amb un friend.
Seguiexo pel sisè llarg (45 m), sortint amb un petit flanqueig a la dreta per enfilar-me per un terreny de IV/IV+ molt descompost i sense cap pitó (possiblement el llarg més exposat de tots per la mala qualitat de la roca i dificil protecció). La R6 no existeix i seguixo fins a l'aresta per escalar una gran llastre molt aèrea des de la que passant un gran marlet monto la R6. La reunió és un tant precaria, que no deixa espai pels tres. Quan arriba jordi es quedarà assegurat a sobre de la llastra, mentres l’Alex espera a sota i li passem tot el material.
La panoràmica des de la reunió és impressionant, es veu perfectament tota la vall i el circ de Lescún, la petita Aiguille i la via número 90 que puja per la vessant nord.
L'Àlex passa per sobre meu, mentres jo li asseguro d'esquenes i xapa un pitó que es troba un metre per sobre de la R6. Aquest primer tram és de V+ i cal equipar-lo amb friends per un terreny molt descompost que segueix per l'aresta cimera. Passat aquest primer tram, la dificultat de la via baixa a IV i més endavant a III on l'Àlex aprofita per muntar la R7 (50 m). Des d'aquí fem l'últim llarg (20 m de II/I) caminant fins al cim de la Grande Aiguille d'Ansabere.
Des del cim continuem baixant lleugerament cap a la dreta i en diagonal per arribar a l'altra banda de l'aresta cimera que desemboca en un gran tall que separa aquesta agulla amb el pic de Petrachema. La baixada del cim es fa amb un sol ràpel de 40 metres direcció cap a la base de la vessant N, més cap a l’esquerra (mirar direcció dels maillons amb un munt de bagues antigues que caldria canviar) i no cap a la dreta on la paret cau en vertical amb molts més metres.
Després del ràpel i ja a la base de la cara nord de la Grande Aiguille, cal tornar a escalar un llarg fàcil de 40 metres (V) del pic de Petrachema, arribant a un petit coll, des del que van aprofitar, caminant, per fer el pic de Petrachema i després baixar caminant fins al coll de Petrachema i el camí de tornada fins a les cabanes de la vessant nord.
Van trigar 6h50' en escalar la via, i finalment vaig poder veure grand part del bosc de fagedes amb una mica de llum de la posta de sol...
Fotografia: J. Ceballos i Francesc Carmona
Cordada: Alex Presas, Jordi Ceballos i Francesc Carmona.
 |
| Arribant a la paret |
 |
 |
| Jordi al primer llarg |
 |
| Primer llarg |
 |
| Arribant a la R1 |
 |
| Alex arribant a la R1 |
 |
| Jordi a a la R1 |
 |
| Jordi al flanqueig del segòn llarg |
 |
| Segon llarg |
 |
| Alex penjat per sota de la R1 |
 |
| Jordi arribant a la R4 |
 |
| Ciscu al diedre del quart llarg |
 |
| Ciscu al cinquè llarg |
 |
| Jordi, Alex i Ciscu |
 |
| Alex nontant el ràpel |
 |
| Alex escalant l'últim llarg després del ràpel |
 |
| Font: Txastimendiak |
 |
Comentaris