Passa al contingut principal

Grande Aiguille d'Ansabère, cara est.

15 d'octubre de 2022

Estem a la tardor i sembla que aquest any la calor no vol marxar. L'any passat a les mateixes dates ja van venir a escalar l'Espigolo Sud de la petita Aguille d'Ansabère amb l'Alex i el Xavi. Van bivaquejar al mateix lloc que aquest any, just al final de la pista on hi ha una petita explanada. Aquella nit va glaçar i les temperatures durant el dia van ser les que tocaven per l'època. En aquesta ocasió la temperatura no ha baixat dels 10ºC durant la nit i l'escalada la van fer amb roba d'una sola capa. 

En aquella primera ascensió ja vaig quedar encantat, no solament per la verticalitat de les seves agulles, sinó de l'impressionant circ de Lescún que està declarat com a patrimoni de l'humanitat per la UNESCO. Aquest circ està fortament marcat per l’erosió geològica de les antigues glaceres i per roques calcàrees que recorden les grands parets dolomíques. Està envoltat per un conjunt de pics que dificilment superen els 2.500 metres i que donen un aspecte maravellos i un toc lunar a les grans tarteres descompostes i grans escletxes de les roques. Trobem el Pic de Laraille (2.147m), el Pic de Petrechema (2.371m), la Mesa dels Tres Reis (2.444m), l'Anie (2.507m), el Billaré (2.318m), el Pene Blanque (2.358 m), el Dec de Lhurs (2.1756 m) i les Agulles d'Ansabère (2.377 m i 2.271 m). La vall comença amb un gran bosc de fagedes que arriba fins a les cabanes dels ramaders, i és aquí on ja podem observar aquestes impressionants agulles.

En aquesta ocassió farè cordada amb l'Alex i en Jordi per escalar la via de Raymond Despiau, Claude Douformantelle, Patrice de Bellefon i Jean Ravier que van ser els primers en escalar la Grande Aiguille per la vessant E, entre el 5 i el 6 d'ocubre de 1957. No fa encara un mes que Jean Ravier ens ca deixar amb un impressionant llegat de vies d'escalada clàssica pirenaica. Les seves vies encara són un referent de dificultat i compromís, i encara som uns quants que mantenim la flama d'aquest estil romàntic per l'aventura. Que sigui aquesta escalada un recordatori, dedicació i agraïment a la la gran feina d'un autèntic mestre.

Cal recordar que aquesta és l'ascensió número 89 del llibre de "Les 100 millors ascensións, de Patrice Bellenfon", una autèntica biblia pels escaladors clàssics i romàtics del Pirineu. 

Ens llevem a les cinc de la matinada i després d'un esmorçar ràpid, sortim a les sis caminant per la pista, encara de nit, que ens porta remuntant la vall fins a les cabanes dels ramaders, creuant un bosc de fagedes que de moment no he aconsseguit veure'l de dia. Des de les cabanes cal continuar per un sender pedregos, que en un moment es separa del que va al coll de Petrechema i la petita Aiguille, per anar cap a la dreta en direcció a la Grande Aiguille. Cal saltar per per un petit coll que ens porta a la cara nord, deixant enrrera la petita aguille. Fem un flanqueig per una tartera molt descomposta i que costa progressar, per situar-nos just a sota de la cara est per on comença la via. Remontem per la tartera, fins a una ximeneia (agafar la de la dreta) que entra en diagonal i que amb tres llargs de IV amb molta pedra solta, que ens deixa a la R0 de la via. 

Jordi comença el primer llarg (40 m) per un mur vertical i que cal seguir per un petit diedre molt descompost amb una dificultat de 6b ( a les ressenyes indica 6a+, però no és real) que cal anar equipant amb friends, per arrribar a una R1 molt penjada i justeta per a dues persones. l'Alex decideix esperar uns metres per sota de la reunió penjat d'un estrep, mentres asseguro de nou a en Jordi en el segón llarg. 

El segón llarg (35 m) comença recte amb un V+/6a, on després de uns 4 metres cal realitzar una travessia d'uns tres metres cap a la dreta, per una placa molt lliça i sense cap segur, qué obliga a fer un pas d'equilbri i adherencia per aconseguir arribar a un vell cordí blanc que penja d'un pitó. Van deixar un pitó per assegurar la travessa que esperem ajudi a properes cordades. Ara seguim rectes amunt uns 6 metres, sense trobar cap pitó, per desviar-nos a l'esquerra i continuar rectes amb tendència a la dreta fins a la R2, que no van trobar. 

El tercer llarg (20 m) és una travessa de III a la dreta, fins arribar a la R3 que queda just a sota del diedre del següent llarg. 

Ara començo el quart llarg (40 m), el millor llarg de la via (V+/6a), per un diedre molt atlètic amb bona roca i bastants pitons, però que cal anar protegint amb friends. Al final del diedre cal passar per sota d'un sostre (6a i 1 pitó) i continuar per un terreny una mica descompost fins a una chimeneia on trobem la R4 amb un pitó i una baga blanca passada per sobre d'una llastra un tant dubtosa. Finalment l'Àlex reclama i acaba reforçant la reunió amb un friend.

Continuo per el cinquè llarg (35 m), sortim per la ximeneia de la dreta, superaram uns passos de V+, per continuar uns metres més amunt una mica cap a l'esquerra (menys descompots) i tornar a un altre vegada, lleugerament a la dreta, on trobarem la R5 amb tres pitons (un trencat) i que reforço amb un friend.

Seguiexo pel sisè llarg (45 m), sortint amb un petit flanqueig a la dreta per enfilar-me per un terreny de IV/IV+ molt descompost i sense cap pitó (possiblement el llarg més exposat de tots per la mala qualitat de la roca i dificil protecció). La R6 no existeix i seguixo fins a l'aresta per escalar una gran llastre molt aèrea des de la que passant un gran marlet monto la R6. La reunió és un tant precaria i no deixa espai pels tres. Quan arriba jordi es quedarà assegurat a sobre de la llastra, metres l’Alex espera a sota i li passem tot el material. 

La panoràmica des de la reunió és impressionant, es veu perfectament tota la vall i el circ de Lescún, la petita Aiguille i la via número 90 que puja per la vessant nord.

L'Alex passa per sobre meu, metres jo li asseguro d'esquenes i xapa un pitó que es troba un metre per sobre de la R6. Aquest primer tram és de V+ i cal equipar-lo amb friends per un terreny molt descompost que segueix per l'aresta cimera. Passat aquest primer tram, la dificultat de la via baixa a IV i més endavant a III on l'Alex aprofita però muntar la R7 (50 m). Des d'aquí fem l'últim llarg (20 m de II/I) caminant fins al cim de la Grande Aiguille d'Ansabere.

Des del cim continuem baixant lleugerament cap a la dreta i en diagonal per arribar a l'altra banda de l'aresta cimera que desemboca en un gran tall que separa aquesta agulla amb el pic de Petrachema. La baixada del cim es fa amb un sol ràpel de 40 metres direcció cap a la base de la vessant N, més cap a l’esquerra (mirar direcció dels maillons amb un munt de bagues antigues que caldria canviar) i no cap a la dreta on la paret cau en vertical amb molt més metres. 

Després del ràpel i ja a la base de la cara nord de la Grande Aiguille, cal tornar a escalar un llarg fàcil de 40 metres (V) del pic de Petrachema, arribant a un petit coll, des del que van aprofitar, caminant, per fer el pic de Petrachema i després baixar caminant fins al coll de Petrachema i el camí de tornada fins a les cabanes de la vessant nord.

Van trigar 6h50' en escalar la via, i finalment vaig poder veure grand part del bosc de fagedes amb una mica de llum de la posta de sol...

Fotografia: J. Ceballos i Francesc Carmona

Cordada: Alex Presas, Jordi Ceballos i Francesc Carmona.


Arribant a la paret


Jordi al primer llarg

Primer llarg

Arribant a la R1


Alex arribant a la R1

Jordi a a la R1

Jordi al flanqueig del segòn llarg

Segon llarg

Alex penjat per sota de la R1

Jordi arribant a la R4

Ciscu al diedre del quart llarg


Ciscu al cinquè llarg

Jordi, Alex i Ciscu

Alex nontant el ràpel

Alex escalant l'últim llarg després del ràpel

Font: Txastimendiak







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Agujas de Perramó -vía Almarza o travesía directa de las placas - V, 420m

El sábado 22 de septiembre nos decidimos ir a escalar todas las agujas de Perramó. El 13 de julio de 2013, ya estuve con Xavi escalando la vía  Fabres-Fainer , después de mirarnos la vía Almarza o travesía directa de las placas y decidir dejarla para otra ocasión. Sí, lo sé, han pasado cinco años y muchas otras escaladas, pero es que las agujas de Perramó eran una asignatura pendiente que había que aprobar, pero en esta ocasión con otros compañeros de viaje, Clara, Cristian y Albert. Salimos a las 7 am, con los frontales, del aparcamiento del valle de Estós (1.300 m) para remontar el valle y desviarnos por el sendero que lleva al ibonet de Batisielles. Continuamos por el GR-11-2, dirección al refugio Angel Orus, hasta pasar el ibón gran de Batisielles desde el que ya observamos les Agulles de Perramó.  Este impresionante monolito, tal como dijo Jean Arlod, "tiene una cierta similitud al Dru, es esbelto y aislado en medio del valle de Batisielles, rodeado por las Tuques d’

Escalada Vilanova de Meia "Rampas invertidas"

Rampas invertidas  (225 metros, 6a) Bonita pero exigente escalada, muy atlética y con dificultad muy mantenida. El grado no supera el 6a, pero se debe de tener bien consolidado. Recorre a lo largo de sus 225 metros una evidente placa en la parte izquierda de la Roca dels Arcs. Equipada con parabolts en su mayoría y algún spit.  Los tramos duros están bien equipados, y los pasajes fáciles alejan un poco. L1 : V+ duro, 25 m L2 : 6a ,20 m, reunión entre dos arbustos. L3: 6a,20 m, el más elegante de la vía L4 : V+, 40 m L5 : IV, 30 m L6 : III-IV, 35 m L7: III-IV 10 m Los dos últimos largos son comunes con la vía Lleida, y están desequipados, por lo que vienen bien unos cuantos fisureros y friends medianos. Horario: 3 ó 4 horas. http://www.landher.net/es/resenias/ficha_resenia/roca/vilanova-de-meia-lleida-y-rampas-invertidas/47   Ciscu y Victor  

Vía Directa pico Abadías (330 m 6a, V+ oblig.)

Es uno de julio, son las nueve de la noche, comenzamos dos semanas de vacaciones y escaladas, y estamos vivaqueando junto al rio Ésera, próximos a la entrada al valle de Cregüeña. La noche es agradable y las 3 de la mañana llegan rápido. Con las mochilas preparadas, un pequeño desayuno y tiramos millas para llegar cuanto antes a la pared sur de las Maladetas o sur del pico Abadias. Dudamos de si coger o no unos crampones y finalmente echo a la mochila los de aluminio, que son ideales para aproximaciones cortas debido a su reducido peso. Con unos crampones y los palos de caminar, supongo que como mínimo podré montar una reunión para que Xavi y Antonio puedan llegar a la rimaya si encontramos mucha nieve... Ascendemos bajo la luz de los frontales por el estrecho sendero del principio del valle de Cregüeña,  que más arriba se abre en un ancho valle. Esta parte del valle es fluvial, pero más arriba se puede observar su gran anchura que en su día había un gran glaciar. Se hace de día