Són les vuit del matí a Monistrol d'un dissabte 26 de novembre mentre fem un cafè amb llet i compartim una ensaïmada i unes galetes. Ens mirem la ressenya que he preparat en paper, sí en paper i no a la pantalla del mòbil, que penso que lo bàsic i senzill s'ha de mantenir perquè és més adient i pràctic que anar trèiem el mòbil mentre s'escala amb el risc de que se t'escapi de les mans quan assegures al company...
Ara som les nou del matí i ja caminem des de Santa Cecilia pel GR-172 que ens apropa a la canal del Cavall. Remuntem la canal i a la primera corda fitxa ens enfilem per la dreta i tirem recte fins arribar a la canal herbosa que marca el començament de la via. Són uns 60-70 metres per un terreny de III que acaba en un IV per remuntar un bloc i un arbre que arriba a la R0 (2 parabolts). Nosaltres muntem la reunió al tronc d'una alzina uns 5 metres per sota.
El dia està clar, no bufa el vent i no fa massa fred, uns 5 graus, per estar gaire bé al desembre. Començo a escalar i ja no deixo d'obrir via fins a l’últim llarg que acabarà fent en Xavi. Els quatre primers llargs mantenen l'estil de via clàssica, tal com la van obrir els seus aperturistes, compromís i que obliga a anar equipant amb segurs flotants. Mentre escalo no deixo de pensar en com s'enfiliarien per aquí els seus aperturistes, en Jordi Álvarez, Jordi Ayats i Miquel Navarro al 1954, amb una paret tant vertical i exposada.
Feia unes setmanes que veiem la pel·lícula "Expansió, de Montserrat als Alps", on explicaven amb detalls com en Jordi Álvarez que era mecànic, va dissenyar en el taller del seu pare, uns “artilugis” anomenats pitonisses d’expansió, que van fer possible obrir els dos últims llargs d'aquesta via. Prèviament van comprovar la resistencia d'una pitonissa a la Balma del Lloro, penjant-se quatre escaladors alhora i veiem que l'invent aguantava... Aquest va ser l'inici de moltes més directes a les verticals parets de Montserrat. Pot ser va ser aquesta pel·lícula la que ens va donar l'impuls final per a anar a escalar aquesta mítica via que teníem pendent tots dos i que per cert també apareix al llibre del Bellefon "Las Cien mejores del Ascenisones del Pirineo"...
Realment la via perd la seva exposició als dos últims llargs, L5 i L6, degut a l’excés de parabolts que han deixat instal·lats. Considero que la via manté dos estils ben marcats, una primera part clàssica amb el compromís d'anar equipant per un grau de V+ i 6a i força mantingut, i els últims dos llargs per intentar assolir en lliure en estil esportiu, ara això sí, cal anar amb un ben consolidat setè grau, que per cert nosaltres el van passar amb els estrets...
Xavi Aymar i Ciscu Carmona.
 |
Comentaris