Cada any tinc la impressió de que l'hivern és
més curt, de que em poso abans la màniga curta i que la primavera arriba
abans.... Els ametllers comencen a florir abans, els ocells avancen la seva
arribada a les nostres terres i altres ni tan sol marxen... Els ossos, ja no
hivernen tota la temporada i volten per buscar menjar avançant la sortida de la
seva guarida. La perdiu nival, es passa massa temps fora de la neu i comença a
sobrar-li un abric de plomes molt ben dissenyat per suportar les baixes temperatures
de l'hivern. Les glaceres pirinenques, cada vegada més petites, passaran a
formar part del nostre record. Si, del nostre record, perquè encara els que hem
tingut la sort de trepitjar-les i d'escoltar als més grans les seves històries
de glaceres gegants al Mont Perdut, a l'Aneto, al Vigenamale i altres glaceres,
que ara no són més que congestes de neu que sobreviuen amb dificultat la llarga
i calorosa temporada estival. En venen al cap les histories escrites pel compte
Russell, quan des de la seva cova excavada a la muntanya del Vignemal, ara a
bastants metres per sobre del nivell del gel de la glacera, descrivia
l'aproximació per una glacera gegant plena de seracs i esquerdes, així com les
fortes nevades a l'agost... És clar, que estic parlant de finals del segle XIX,
però no ha passat tant de temps, pocs anys per canvis tant acusats si parlem
des d'una perspectiva geològica... Vaja que aquest any no he escalat en gel al
Pirineu, crec que és el primer any que no ho faig, segur que si m'hagués mogut
una mica hagués trobat bones condicions, però sincerament no ha fet fred de
veritat, element vital per la formació del gel i per garantir una escalada amb
seguretat... Haurem d'esperar altres hiverns, perquè aquest ja s'ha marxat,
però no sé perquè tinc la impressió que cada vegada costa més que arribi i que
cada vegada marxa abans...
Comentaris